Notícies
22 d’agost de 2013
Benedetta Tagliabue: "divertir-me és un element fonamental de la meva professió"

Coneixem a Benedetta Tagliabue (actualment al capdavant de l’estudi Miralles Tagliabue EMBT) per la seva trajectòria professional com a una de les arquitectes més prestigioses de l’estat. Tot i així, a priori, desconeixem les sensacions que ens donarà en les distàncies curtes, en el “cara a cara”. L’Escola Superior de Disseny ESDi l’entrevista en el marc de les jornades “Rock Paper Pixel”, sobre comunicació i disseny, celebrades al DHUB Barcelona. Arriba puntual i vesteix d’entrada un somriure sincer, d’aquests que s’encomana. Vesteix alegre, camina alegre, parla alegre (un català amb accent milanès)... és alegre. Entusiasta amb el que fa es diverteix amb la seva professió i, ja ho diuen, que quan fas les coses amb passió els resultats són incommensurables.

Benedetta, fins ara realitzaves arquitectura d’edificis, i ara t’atreveixes, fins i tot, amb el disseny d’una cadira...
De fet, hem fet els mobles de casa nostra, els mobles del Parlament d’Escòcia, els mobles de la Universitat de Vigo,... i aquesta vegada ens hem proposat fer una cosa que ens feia molta il·lusió que era fer una feina amb material vímet. El vímet l’havíem treballat al Pavelló d’Espanya, havia estat una experiència xulíssima,... i, bé, ara m’he llençat a fer un moble molt tradicional amb aquest material, però amb un toc diferent. És així com a nascut aquesta cadira i aquest sofà que seria la Tina (com el meu gos) i el pepe (com el meu ocell)

En qui has pensat a l’hora de dissenyar aquests mobles?
Està pensat per a persones com jo, a qui els hi agradin les coses maques. De fet, està pensat egoísticament. És allò que a mi m’agradaria tenir a casa. Hem fet un pensament molt bàsic. Però, de fet,  jo me’n vaig demanar uns per casa i encara no m’han arribat.

A simple vista es percep una gran diferència entre dissenyar un edifici i dissenyar un moble, però n’hi ha tantes? Se Segueixen rutines i estratègies molt diferenciades?
Mira, sí i no. Nosaltres a l’estudi al fer aquesta cadira hem fet exactament el mateix que fem quan fem altres coses. Hem estat molta estona fent proves, maquetes, ... que és el mateix que fem sempre que dissenyem edificis, fins a arribar a una sèrie acceptable. I en base a aquestes variants fem prototips i els anem provant, per mirar quines millores podríem fer.  En aquest sentit, jo recordo una conversa que vaig tenir amb Rolf Fehlbaum de Vitra al voltant del disseny d’una cadira i ell em va demanar: - quant temps teniu per desenvolupar-la. I vam dir: - tres anys. I ell va contestar: - Massa poc temps!. – És que estem treballant en l’edifici del Parlament d’Escòcia, vam respondre. – Bé, és molt més fàcil fer un l’edifici del Parlament que una bona cadira, va acabar dient-nos.


Curiós
Sí. És a dir que si no tens com a mínim 4 anys no et posis a fer una cadira perquè, és clar, de cadires ja se n’han fet milers, i ja s’ha arribat a nivells de sofisticació molt alts. O aportes alguna cosa nova o és inútil fer res. I, per fer quelcom nou has d’estar molta estona estudiant el material, l’ergonomia, com queda el cos...  i arribar, al final, a un producte que tingui sentit fer. La frase em va agradar molt: és molt més difícil fer una cadira que fer un edifici. Perquè un edifici molt fàcilment te raons per existir, una nova cadira no, li has de buscar una raó.

Cada cop és més complicat trobar coses que no estiguin inventades?

Segurament. A vegades la ignorància ajuda (riu). Una mica d’ignorància, una mica de fantasia, una mica de somni....


Vindran més Tina? Més peces de mobiliari?

Jo espero que sí. Ara estan arribant més coses, una làmpada, coses així amb les que ara em sento identificada.


Com definiries a la Benedetta com a dissenyadora tant d’espais com de productes?

Jo crec que sóc una persona que s’està apropant sempre més a materials naturals, materials que tens el plaer de tenir al costat. El vímet, per exemple, n’és un d’aquests, la fusta.... però també coses com una mica més experimentals. Això m’està divertint moltíssim. Busco un tipus d’arquitectura o interior design molt amable, molt proper a les persones.


Una de les coses de què s’ha parlat a les jornades de “Rock Paper Pixel” és que moltes de les persones que es dediquen al món del disseny ho fan perquè es diverteixen. Pots aplicar aquesta afirmació a la teva feina?
Moltissim. Jo sempre penso que divertir-me és una de les coses fonamentals de la meva professió. I a vegades penso que no val tant la pena, perquè a vegades tanques l’any perdent diners. I, també, té dificultats: crisis interiors, rivalitats d’egos,... però després, si fas balança, et compensa. També perquè vas sempre més enllà del teu límit, ho portes més enllà buscant alguna cosa que, a vegades, acabes trobant.

Hi ha la por que un dia no ho trobis. És a dir, que et despertis sense creativitat?

No. Perquè, en realitat, sempre fem coses que són com una mena d’hibridació de realitats complexes. No em noto mai autora, m’agrada fer treballar als equips, fer treballar als meus clients que venen amb idees. M’agrada fer sorgir coses de les situacions que m’entren a l’estudi. Això em fa pensar que sempre sorgiran coses noves, especials, maques... el món és molt gran, molt complex, molt meravellós... i el treball en equip ajuda moltíssim. Fem moltes coses que són com fer que, gairebé, la mateixa realitat et doni el producte.


I, actualment, quins projectes tens?
Tenim molts projectes a l’Àsia: un projecte molt important en una universitat al centre de Shanghai, parcs temàtics... coses molt boges, també! a Xina t’arriben molts projectes molt experimentalistes perquè s’està experimentant la societat.  Ara estan fent un parc temàtic d’Europa. Igual que nosaltres anem a Disneyland i trobem el món de Mickey Mouse, els xinesos pensen a anar a una illa i trobar l’Europa en miniatura. Un dels projectes bojos que estem fent és recrear una part d’Europa per a aquest parc temàtic. A nosaltres ens han donat Alemanya, Suïssa i Àustria.

A la meva feina intento equilibrar coses serioses amb coses més divertides, com aquesta.


És això el més maco de la teva professió, el fet que no és mai igual?

Sí, això m’encanta. I la veritat és que ara estem en una època molt exòtica i molt d’entrar en mons totalment diferents, també amb la sort que tenim de què la Xina, o molta part d’Àsia, en aquest moment està realment descobrint coses, va inventant coses... i a vegades descobreixen el que ja tenim nosaltres, però a vegades interpreten el que tenim nosaltres d’una manera tan diferent que inventen alguna cosa nova.

 

Benedetta

 

Benedetta  Benedetta