Destacats
16 Juliol 2010
Una professió que són moltes

Vàrem coincidir a la cafeteria de l’ESDi, prenent jo un cafè calent per treure’m les boires mentals de primera hora del matí, prenent ella un esmorzar frugal per afrontar amb força els darrers lliuraments de treballs de l’any. Com t’està anant aquest segon curs? -li vaig preguntar jo-. Ho estàs aprovant tot? Fins ara sí -va contestar ella-. Espero poder acabar amb bones notes les assignatures que encara em queden. Estàs contenta d’haver escollit la carrera de disseny? -Li vaig preguntar, perquè al començament del curs passat em va confessar que havia dubtat entre fer disseny amb nosaltres o antropologia en una altra universitat-. Sí, sí! I tant que sí! Li estic trobant a la carrera la preocupació per a conèixer el ser humà des d’un punt global que és el que no em volia perdre, i al mateix temps estic aprenent a fer coses concretes per a participar activament en la cultura i la interacció amb la gent. Me n’alegro. I sort amb les assignatures que et queden, encara que sé que tu t’hi esforces molt i no necessites tenir sort. Em vaig quedar rumiant que la nostra alumna de segon curs tenia molta raó: la professió de dissenyador té moltes afinitats amb la professió d’antropòleg. Com diu en Joan Mayans "la pràctica dels dissenyadors s’ubica a la intersecció entre els coneixements tècnics i els coneixements (socio)antropològics". De fet, pensant-ho bé, la professió de dissenyador té afinitats i fronteres amb moltes d’altres professions. Mai podrem dissenyar si no comprenem suficientment las motivacions culturals, sociològiques, psicològiques i econòmiques dels destinataris. Per ser un bon dissenyador s’ha de ser també una mica sociòleg, una mica psicòleg i una mica economista. D’entrada, tot dissenyador és, en certa mesura, un inventor. Té la capacitat d’analitzar els problemes i les necessitats que, perquè són noves o són velles però mal resoltes, creen molèsties a la societat, i aplicar la seva creativitat per a trobar solucions noves basades en les tecnologies existents o les que ell és capaç d’innovar combinant els seus coneixements i la seva imaginació. Tant se val que ho apliqui a un electrodomèstic, un moble, un vestit, un espectacle esportiu o la cosa que en aquell moment l’ocupi. Molt sovint, el dissenyador és també un emprenedor i agafa els productes o serveis que ha dissenyat i es capaç de convertir-los en un pla de negoci. La carrera l’ha capacitat per actuar com a empresari o, si més no, coordinar-se amb un empresari que el contracti per a administrar recursos tecnològics, recursos humans i recursos financers, per a produir eficientment, amb bona qualitat i amb costos ajustats els objectes o serveis que el públic necessita. El dissenyador és també una professió d’interfície amb l’enginyer industrial. Comparteix amb l’enginyer l’aplicació pràctica dels avenços tecnològics i científics. Amb objectius i punts de vista diferents, però treballant ambdós sobre els mateixos recursos materials i tècnics. I en les actuals motivacions del disseny, el dissenyador comparteix amb els tècnics de medi ambient la preocupació per la sostenibilitat i frenar l’horror del canvi climàtic, i comparteix amb els sociòlegs la preocupació per fer un disseny per a tothom, un disseny adaptat a totes les especificitats de la gent que necessita que se li respecti la seva diferència. D’altra banda, les tecnologies de la societat del coneixement han generat una forta necessitat de disseny en les interfícies. Com diu en Joan Mayans: "el disseny afronta un nou rol en aquesta societat intensament tecnificada, on la interfície s’ha convertit en hegemònica". I,evidentment, (aquest és el punt que la gent del carrer té més clar), el dissenyador és molt sovint un artista: busca provocar sensacions, emocions, pensaments, vivències... M’adono ara que una reflexió similar es podria fer sobre d’altres professions. És cosa dels humans establir connexions i interrelacions útils i beneficioses entre totes les branques del coneixement. Mirant-ho bé, no és bo que ens moguem per compartiments estancs. Com diuen els ancians i ens ensenya la Física: "L’aigua estancada es podreix". Està demostrat per passiva i per activa, que en èpoques de crisi els perfils més útils per ajudar a reactivar l’economia són els que sorgeixen de les formacions híbrides i de les actuacions multidisciplinàries. L’Arnold Wasserman ha escrit: "El disseny d’avui en dia està evolucionant per nous camins i a un ritme accelerat, desdibuixant les fronteres tradicionals del disseny i elaborant una ambigüitat entre el disseny com a producte -coses físiques, tangibles-, i el disseny com a procés una manera de pensar, un conjunt d’habilitats cognitives, mètodes i tècniques que tenen un valor intrínsec per elles mateixes". Cada cop més sorgeixen veus que reclamen que el pensament del disseny (design thinking) s’apliqui a totes les branques de l’activitat econòmica. I per això no cal ser dissenyador. Cal ser una persona creativa, oberta a la innovació. Un dels abanderats més coneguts d’aquesta postura és Tim Brown, CEO de la extraordinària empresa IDEO. Però això ja seria tot un altra tema llarg per parlar-ne. Millor el deixem per un altra dia. Llorenç Guilera Director de l’ESDi Juny 2010