Destacats
25 de juliol de 2013
Trobada TEXMEETING by TEXFOR

El passat dia 9 de juliol va tenir lloc al DHUB 1 la primera trobada Texmeeting, organitzada per la Confederació de la Indústria Tèxtil Texfor, amb seu a Sabadell. Aquesta entitat agrupa les principals associacions empresarials del sector tèxtil a Espanya, abastant tots els àmbits del mateix: filatura, construcció de teixits de punt i calada, estampació, tint, acabats tèxtils, manufactures, marroquineries, complements tèxtils o confecció entre d’altres.

La trobada Texmeeting es va plantejar amb la intenció de proporcionar un fòrum de debat en el qual analitzar com seria el futur del tèxtil espanyol (i català), a més de proveir de solucions als empresaris del sector i de potenciar o enfortir el contacte entre ells. El lema o leitmotiv d’aquesta primera edició va ser "La Indústria És Moda" i amb ell es pretenia posar en rellevància el component de creativitat i disseny que hauria d’estar implícit en els productes industrials tèxtils i com tots dos conceptes juguen un paper fonamental tant a l’entorn de la llar, com en la moda en general.

Aquesta trobada es componia de quatre sessions (de les quals vaig estar present en tres d’elles): tres taules rodones i una ponència que incloïa casos pràctics. Tots els ponents formaven part del món tèxtil (la majoria d’ells com a empresaris) i comptaven amb molts anys d’experiència en els seus diferents camps d’actuació. De totes aquestes sessions, m’agradaria destacar la primera perquè va ser en la qual més dades es van aportar i la que major influència pot tenir en les noves generacions de dissenyadors i empresaris de l’àmbit tèxtil.

Aquesta primera taula rodona va rebre el nom de: "El disseny tèxtil, baula fonamental en la cadena de la moda" i la formaven: Pilar Riaño (modaes.es) com a moderadora i Josep Domínguez (Fil Katia), Rosa Pujol (Gratacós), Josep Espígul (Texprint), Gloria Jover (EGJ) i Josep Mª *Donat (TCN) com a ponents.
Tots ells demanaven que el sector tèxtil repensés la seva situació i que conjuminessin forces per recuperar la indústria tèxtil catalana que tant pes va tenir no gaire temps enrere. Les cinc persones allí presents, estaven d’acord que els coneixements, les tècniques i la creativitat estan aquí, solament cal fer-la reflotar, per la qual cosa el plantejament, per part de gairebé tots els ponents, era bastant positiu i impetuós.
Es va parlar molt de números i de temes econòmics del sector tèxtil i moda, arribant a la conclusió que, industrialment és una parcel·la bastant rendible perquè genera consum. I si a aquest consum li sumem valor afegit, es generaria un major moviment de l’economia del nostre país. Així, es va plantejar un nou model econòmic per al sector, basat en tres eixos fonamentals: indústria, internacionalització i innovació. No es van definir per complet, però es va esmentar que la indústria, en termes d’infraestructura i saber fer ja estava (i en part segueix estant encara que sense activitat de cap tipus), la internacionalització podria aconseguir-se de dues formes: per mitjà de costos baixos o afegint als productes tèxtils una major quantitat de valor afegit i la innovació pot aconseguir-se per mitjà de la creativitat i el disseny. Aquestes línies resumeixen el nou model a nivell econòmic plantejat pel sector tèxtil.
Una vegada esmentades totes les dades, es va passar a discutir l’estat actual de la moda com a àmbit general, distingint entre Imatge vs. Matèria. En aquest sentit, Josep Espígul va comentar que: "La matèria és la base de la moda, i hauria d’ensenyar-se i aprendre’s molt abans que a dissenyar per ordinador". Josep Domínguez de la seva banda, va afegir que: "Manen la imatge i el preu en els departaments de disseny i s’ha perdut l’ofici, es busca la còpia fàcil i la qualitat del producte passa a un segon pla" i "Crear és car i està molt mal valorat, copiar és ràpid i rendible". Respecte aquesta mateixa idea Josep Maria Donat va sentenciar que: "La moda d’avui dia és un club de la còpia". I finalment Gloria Jover va tancar el debat dient que: "La gent passa per sobre de la roba a les grans superfícies (literalment) i no les valora, perquè no els hem ensenyat a valorar-les".

Com s’observa, tots els ponents estaven d’acord en què ens trobem en un món dominat per la imatge, i que la matèria ha passat a un segon pla.
Totes aquestes al·lusions a l’estat actual de la moda, van portar als allí presents a analitzar quina situació travessa aquest sector en relació al consum. Així, Josep Maria Donat va explicar que: "La moda s’ha convertit en el món de la velocitat. I és aquesta velocitat la que acaba amb ella, amb els sectors de la moda i amb el consum de la moda". Al que Josep Espígul va afegir: "Tard o d’hora, el consumidor es cansarà de tanta rapidesa, de samarretes a dos euros i començaran a valorar la matèria i el treball que comporta fer una peça".
Tots concloïen que, el fet de modificar les temporades al món de la moda ho ha trastocat per complet i el voler arribar de la manera més ràpida al consumidor ha acabat per enfonsar-ho. Aquest ritme vertiginós té als empresaris del sector amb l’aigua al coll i el motiu és el següent: les empreses no tenen temps de ser creatius a nivell de disseny, teixits, acabats...si volen competir al mercat amb els grups del seu mateix target 2. Per això s’acaben abaratint costos i "copiant" el que fa el del costat, perquè al cap i a la fi, són les vendes el que els manté a la superfície.

A més, es va tocar el tema de l’estat actual de la moda en relació al món acadèmic i tots els ponents estaven d’acord en què avui dia existeix una gran desconnexió entre tots dos, i van ser molt crítics sobre aquest tema. D’aquesta forma, Josep Domínguez opinava que: "Es necessita una base més tècnica d’estampats, filatures, teixits...i no existeix. S’educa als dissenyadors per fer dibuixets, i no per tenir coneixements de moda". També afegia que: "Cal recuperar i fomentar l’ofici, perquè en aquest moment hi ha molts sectors de la moda en els quals no hi ha substitució possible, quan es jubilin les persones que treballen en ell, s’acaba el sector, ja que els joves dissenyadors no estan preparats per assumir tasques de tints, de filatura, d’estampació o de creació de teixits...". A més, Gloria Jover apuntava que: "Hi ha una separació total entre l’àmbit acadèmic i l’industrial, els alumnes han d’aprendre a dissenyar amb la maquinària específica al costat, no amb la teoria d’una banda i la pràctica per un altre, sinó la formació sempre serà incompleta".

La segona taula rodona portava el nom de "Internacionalització: assoliments i nous reptes" i es componia de Lidia Heredia (Tv3) com a moderadora, i Enrique Garrán (Grup Tavex), Montserrat Figueres (Nylstar), Jordi Puig (Tèxtil Puig Ubach) i Josep Generó (Yerse) com a ponents. En ella, s’al·ludia al tema de l’expansió i el creixement de les empreses a nivell internacional. Tots els ponents van explicar el seu cas i van concloure que, per a una empresa sempre és important créixer internacionalment, però cal saber amb qui es fa i quan és el moment. Es va preguntar als ponents sobre les dificultats d’expansió amb les quals s’havien trobat i les respostes van ser molt variades. Sobretot, destacaven les diferents barreres imposades comercialment per accedir a altres països: aranzels, canvis de moneda, barreres tecnològiques, culturals, administratives, d’infraestructures, energètiques, ambientals...i una llarga llista que continuaria depenent del país al que volem accedir.
Em va semblar molt interessant una frase de Jordi Generó en la qual sentenciava: "Els reptes han d’estar dins de l’empresa i no fora d’ella. Si solament mirem fora, deixem nu l’interior. Si fas créixer l’empresa des de dins, per si mateixa s’expandirà fora. És fonamental que l’empresa s’avaluï a si mateixa constantment".
A més, parlant del tema de l’expansió, Jordi Puig va fer referència a una idea que em sembla primordial en el disseny, la responsabilitat social: "Cal tenir en compte la responsabilitat social a l’hora d’expandir-se: Quants llocs de treball tinc al meu càrrec? Puc assumir-los? Com repercuteix això en la meva empresa en el seu estat actual?".

Una altra idea destacable durant aquesta taula rodona va ser l’esmentada per Enrique Garrán, segons el qual: "El més important en una empresa són l’equip que la compon i la matèria grisa que aquest pugui aportar. I la producció és un dels temes més rellevants a l’hora d’internacionalitzar qualsevol negoci; però això sí, el realment important és dur-la a terme en el lloc més eficient (per qüestions de qualitat, de logística o de personal qualificat) i no en el més barat". D’aquesta forma, va establir una crítica al mètode de producció actual basat en el mercat asiàtic, que tant mal ha fet al sector en general i a Catalunya en particular.

La següent sessió era una ponència titulada: "Emprenedors en la moda, finançar la creativitat" i la van dur a terme David Garrofré (ESBAN), Miquel Ridao (Sensingtex) i Joan Reixach (Nooem). En ella, cadascun dels allí presents va exposar el seu model concret de negoci, des del punt de vista de l’emprenedor, exceptuant el primer cas, el de David Garrofré. Aquest va exposar les diferents vies que pot trobar un emprenedor per obtenir finançament. A més va explicar el concepte de "Business Angel", com trobar-los i quines solucions ens poden oferir. Va ser una exposició més econòmica i relacionada amb les maneres d’inversió o finançament, que no tant un exemple d’emprenedor.
El segon cas, el de Miquel Ridao, va ser molt clarificador, perquè a més de mostrar el tipus de producte que fan, va explicar els 10 manaments que ha de tenir sempre en compte un emprenedor, i que van ser dictats per Guy Kawasaki (activitats emprenedores): 1- Ofereix sentit i no diners: ven sensacions. 2-Treballa amb un mantra, i no amb una missió: defineix el valor de la seva empresa i el seu objectiu. 3-Esculli i trobi el seu nínxol de mercat: el sector final al que es dirigirà el seu producte. 4-Renovar-se sempre: actualitzar-se i estar assabentat del que passa al nostre al voltant. 5-Treballa amb dissenys intel·ligents, que continguin funcionalitats exclusives. 6-Salta’t les corbes: focalitza en l’essencial. 7-No s’ha de perdre el temps a perfeccionar, sinó a vendre: no vol dir crear un producte dolent, sinó el millor que sàpigues encara que tingui errors. 8-Beneficia al client. 9-No impedeixis que brollin les flors: aquesta idea té dos sentits, d’una banda respecta la naturalesa, i per un altre, no tanquis la porta a imprevists o clients inesperats (deixa que brollin). 10-En quant als inversors, segueix la idea del 10-20-30: 10 transparències (fes-ho simple), 20 minuts (no avorreixis ni intentis explicar-ho tot) i 30 com a grandària de la tipografia que utilitzis (cal ser clars i concisos). Crec que totes aquestes idees poden donar una certa perspectiva a persones amb intenció d’emprendre qualsevol tipus de negoci o activitat comercial, per això em semblen rellevants.

Finalment, Joan Reixach va exposar el seu cas: l’empresa Nooem. Es tracta d’una associació formada per dos components que es dediquen a crear solucions tèxtils per a les noves tecnologies: fundes per a mòbils, ipads, ordinadors...Van explicar que els seus punts forts eren dos: el fet de produir els seus productes al nostre país (entre Andalusia i Catalunya) i el de treballar amb imatges d’artistes poc coneguts que aporten solucions d’estampació més creatives o artístiques que les de la competència. Aquests productes eren exportats a multitud de països interessats en la qualitat i innovació a nivell gràfic que els empresaris proposen.

Com a conclusió a tota aquesta jornada de xerrades, diàlegs i intercanvi d’idees, puc dir que l’experiència va ser molt positiva perquè em va permetre observar el món de la moda des d’una altra perspectiva, analitzar dades concretes i intuir per on anirà la indústria tèxtil de cara al futur. De totes les idees que es van comentar se’m va quedar gravada una amb la qual a més, m’agradaria concloure aquest article.
Aquesta idea és la falta de personal qualificat per a la indústria tèxtil, que es dóna en la generació de dissenyadors actual i es donarà en futures. La major part de ponents es van queixar que la base de la moda passa pel coneixement del teixit (de punt i calada), i que igual que se sap fer un patró d’una màniga, s’han de conèixer les característiques de la matèria amb que s’ha de cobrir. Personalment estic d’acord, perquè l’enfocament actual de les escoles de disseny en general, deixa de costat aquesta part més manual, tàctil, sensible i alhora industrial, per arribar a la part final del procés de disseny. Alguns dels ponents es lamentaven, en un to una miqueta irònic, que els dissenyadors d’avui dia saben fer "dibuixets" però no el nombre de fils per centímetre quadrat d’un determinat teixit o les característiques que aquest pot oferir una vegada muntada la peça.
A més, proposaven un tipus d’ensenyament en l’àmbit del disseny, tenint en compte aquesta part pràctica i industrial que implica el disseny: com més coneixement dels materials que tenim al nostre abast absorbim, millors dissenyadors serem. Proposta a la qual jo també em sumo i que, al meu entendre enfortiria la creativitat de qualsevol dissenyador.

Finalment afegir que des de Texfor s’estan fent esforços per recuperar l’aprenentatge del món tèxtil i la seva indústria, i amb aquest objectiu, es tornaran a oferir cursos a les escoles de Canet (gènere de punt) i Terrassa (gènere de calada) per intentar aconseguir alumnes més tècnics i especialitzats en l’àmbit purament tèxtil (aplicable a la moda o no).
Esperem que aquest sector torni a agafar força i regeneri la indústria d’aquest país. I que les noves generacions de dissenyadors comptin amb un plus de coneixements a nivell de materials i maquinària que, pel que sembla, s’ha anat perdent pel camí.

 

1 Museu del Disseny de Barcelona

2 Grup potencial i objectiu de persones a les que es dirigeix el teu producte.

 

Cristina Real Domínguez (25.07.2013)

 

Cristina Real