Destacats
30 de maig del 2013
New Ugly: Disseny i bon gust

Degradats impossibles, columnes jòniques, tipografies deformades, textures planes que imiten el granit o el formigó, marbre, fusta d’estelles, una Kentia i un neó i una simulació 3D d’una planxa daurada. L’eclèctic, heterogeni i complex repertori estètic que s’ha vingut en anomenar New Ugly, una tendència en gairebé tots els àmbits del disseny que comença ja a estar desgastada, recull en part l’imaginari considerat de pitjor gust pels dissenyadors en els últims anys i s’ens presenta com una desmitificació d’allò bell com quelcom universal creat pel dissenyador, poc menys que un refinat alquimista de les formes, capaç de crear allò que ningú més pot crear, la més bella i millor solució possible, algú qui pot tocar amb la punta dels seus dits allò anomenat bon gust. I a la vegada també una efectiva estratègia per convertir allò caducat en moda, allò lleig en bell, reactivar la maquinaria del consum a partir del reciclatge iconogràfic. El New Ugly, mescla de kitsch i revival de certs moments de la historia del disseny, deixa entreveure que la bellesa no és res més que una construcció social.

De fons apareix un debat interessantíssim sobre el paper del dissenyador i dels diversos arguments se’n destil-len postures filosòficament oposades. Veus crítiques amb aquest tipus d’estils diuen que el dissenyador ha de ser qui, a partir dels seus coneixements tècnics, generi bellesa, si ni tan sols ho pretén va contra la seva naturalesa, traeix el seu ofici. No només això, el dissenyador, diuen, ha d’actuar també com un prescriptor de bon gust. Es considera doncs que la bellesa és un punt localitzable i localitzat, un objectiu, el lloc de destí: la tasca del dissenyador és arribar-hi o portar-nos-hi. Segons aquest argument la creació del dissenyador pot ser jutjada en termes estrictament estètics de forma objectiva. És evident però que, de la mateixa manera que passa en tots els àmbits de la producció cultural, en el camp del disseny no existeix unanimitat en quant al gust i que tal uniformitat seria en tot cas negativa, ens empobriria.

L’apropament d’estètiques com les del New Ugly a formes de fer disseny més horitzontals és també prou simptomàtica. En un context en el que sovint alguns dissenyadors utilitzen el terme "gent normal" per referir-se a tots aquells qui no son dissenyadors (val a dir que aquesta condescendència cultural no és exclusiva dels dissenyadors), amb totes les connotacions que pot tenir i té aquesta expressió, son sanes aproximacions desmitificadores que tinguin més en compte la posició del dissenyador dintre de la xarxa de relacions que arrela la cultura material. Davant d’un dissenyador que imposa formes des de la seva talaia sense relacionar-se i embrutar-se amb la realitat material i simbòlica al seu voltant, es postula la reivindicació del disseny informal i de l’imaginari del disseny popular, el valor de la creativitat més intuïtiva i desacomplexada.

El paisatge que construeix el New Ugly té a veure també amb un moment en que l’apropiació i la cita com a estratègies de creació estan totalment assumides en els llenguatges de la producció cultural. L’apel-lació a moments de la historia recent del disseny que han estat àmpliament despreciats en els últims anys (experiències com Memphis o Alchimia als anys vuitanta per posar dos exemples) és especialment reveladora, doncs amb aquest retorn es contraposa, tal com s’ha produït en diversos moments de l’historia del disseny, l’eclecticisme i l’experimentació més expressionista i simbolista amb les tendències més racionals i cientifistes del disseny, que poc a poc després dels anys vuitanta havien esdevingut de nou hegemòniques. És interessant també com es repeteix l’ús de llenguatges tan recurrents com el neo-classicisme que ha retornat de forma sistemàtica en diversos moments de la historia, des del renaixement a l’arquitectura franquista per posar dos exemples. En especial és significatiu el fet que aquest historicisme no operi en aquest cas com una estratègia de legitimació (emmirallar-se amb la realitat estètica del classicisme que s’ens ha presentat com a idíl-lica i impol-luta a través de la historiografia) sinó més bé al contrari, amb una actitud quasi irònica, descaradament desmitificadora.

El New Ugly, ara ja absorbit com una moda més dintre del mecanisme de construcció d’imaginaris del que el disseny forma part, ha proposat una revisió d’aquells canons que fins ara i ens els últims anys s’havien considerat universals i absoluts, una revisió que poc a poc va arribant a la superfície. Mentre esperem noves maneres alternatives, el que consideràvem lleig ara està deixant de ser-ho. Potser, al cap i a la fi, la bellesa no és un lloc de destí; potser en son molts i no paren de moure’s; potser no tenim ni tindrem mapa, ens n’hem de fer un de nou sempre, mentre caminem.

Oriol Ocaña (30.05.13)

 

Maceta Edu Piracés Oriol Ocaña professor de l’ESDi