Destacats
25 Abril 2013
Narrativa, interactivitat i hipermèdia

La consolidació de l’ús de les noves tecnologies en la vida quotidiana, el desenvolupament de les xarxes socials i la intensa connectivitat que ens ofereixen els dispositius mòbils han modificat la manera de veure i entendre les produccions audiovisuals. Ens trobem en un moment interessant ja que, com va passar amb l’aparició de mitjans com la fotografia, el cinema o el vídeo, es dibuixa un nou ventall de possibilitats estètiques i narratives. Al llarg de la segona meitat del segle XX, es van plantejar diverses aproximacions a la idea de narrativa no lineal, és a dir, estructures literàries no seqüencials ni d’ordenació causal. Des d’àmbits com la filosofia o la teoria crítica, les ciències computacionals i la teoria del software, autors com Gilles Deleuze i Félix Guattari, Theodor Nelson, Vannebar Bush, Roland Barthes o Michael Foucault van qüestionar el paradigma dominant del text rígid, lineal i unidireccional com a vehicle de transmissió del coneixement. Tot i partir de disciplines diferents, els seus plantejaments es construïen a partir de la intuïció que la creació d’estructures textuals no lineals era possible. En aquest context, quan es parla de generació de textos els conceptes de referència ja no són només la linealitat, la jerarquia de la informació, l’inici i el final; entren en joc la multilinealitat, la xarxa, el nexe i els nodes (1). La noció de rizoma (2) de Deleuze i Guattari proposa mapes conceptuals articulats en xarxa, en contraposició amb els discursos lineals de causa i efecte. Nelson introdueix el concepte d’hipertext (3): un text que connecta amb altres textos, un mecanisme que permet traçar vincles entre les paraules i oferir recorreguts no seqüencials. Bush va explorar les possibilitats de crear una màquina, que va anomenar Memex, dissenyada per gestionar informació a temps real de manera que l’usuari pogués llegir i visualitzar imatges mentre feia anotacions. En aquest prototip, que no es va arribar a desenvolupar, Bush va plasmar les seves reflexions sobre la forma que prendrien els sistemes de gestió d’informació en el futur, quan el volum de dades superés les capacitats dels mecanismes existents. Barthes apunta la necessitat d’un text en què l’espectador sigui un agent actiu. Foucault, d’altra banda, descriu les estructures de poder implícites en el text. Els dos autors es mostren crítics respecte al model discursiu imperant. A partir d’aquests plantejaments, amb l’aparició de la performance a la dècada de 1960, pren força el primer corrent artístic que qüestiona la unidireccionalitat de la comunicació entre obra/text i receptor. L’espectador forma part del fenomen artístic, pot intervenir-hi i modificar els continguts i el desenvolupament de la peça. Aquesta transformació fonamental és la base a partir de la qual s’han desenvolupat altres pràctiques artístiques, entre les quals tenen un lloc destacat les instal·lacions i les arts digitals. El caràcter interactiu dels mitjans digitals ofereix un context adequat per experimentar amb les possibilitats de la no-linealitat. Avui, l’ús del web i de textos interconnectats mitjançant hipervincles forma part dels nostres hàbits de lectura quotidians. La integració de l’ús de l’hipertext es tradueix en l’existència de pràctiques en l’àmbit audiovisual que es poden considerar hipermedials, tant pel que fa a la producció com a l’ús. Entenent la narrativa com a conjunt de textos que conformen un procés comunicatiu amb sentit, resulta complex imaginar una narració en què no existeix un emissor. En el cas de la narració oral, per exemple, l’orador relata una història, modula el to, afegeix anècdotes i preguntes retòriques: improvisa cercant l’empatia de l’espectador. Aquesta interacció pot tenir un equivalent, en certa manera, en l’entorn digital: més enllà de reproduir narracions, els ordinadors són potencialment capaços de gestionar en temps real la informació derivada de les reaccions de l’espectador. Això es traduiria en la possibilitat de modular històries, modificar continguts i mostrar textos amb un grau de variabilitat similar al que ofereix l’hipertext al web. De fet, gràcies al desenvolupament de la capacitat de processament dels ordinadors, estan apareixent un seguit de pràctiques que s’acosten a aquests plantejaments. Es tracta de propostes hipermedials, interactives i que, en major o menor mesura, permeten que l’usuari introdueixi o modifiqui continguts. Des del documental interactiu Bear71 fins a Ro.me , un videoclip ficcionat, passant per blabla, un curtmetratge interactiu. Si bé és cert que comencen a aparèixer propostes audiovisuals, l’exploració de la no-linealitat, la possibilitat d’interaccionar, la connectivitat i la bidireccionalitat en l’escriptura dels continguts ofereixen un camp de potencialitats encara per definir. Referències 1. Landow, George Hypertext (1994) The convergence of Contemporany Critical Theory and Technology. The John Hopkins University Press 2. Deleuze, Gilles. Guattari, Félix (1994) Mil Mesetas. Editorial Pre-Textos 3. Nelson, Theodor (1981) Literary Machines. Mindful Press Joan Sànchez (25.04.13)