Destacats
8 de novembre
Le Corbusier cremat a Bogotà

A Queimada, obra de Pontecorvo protagonitzada per Brando l’any 1969, el foc és la gran al·legoria de la insurrecció i una molt bona lectura sobre les dificultats de la independència política i econòmica als països llatinoamericans. Un al·legat en contra del colonialisme, el capitalisme i l’esclavitud. És a dir, la rebel·lió contra la tirania del model polític i econòmic europeu. Es va filmar en escenaris colombians, l’illa imaginària, i el dolent era portuguès encara que hauria de ser francès o espanyol, potser fins i tot suís.

Les imatges d’aquesta pel·lícula parpellegen en la meva imaginació contemplant unes fotografies d’Alexander Apóstol ’Le Corbusier cremat a Bogotà’ (2005). Aquest artista veneçolà va néixer el mateix any de la filmació i la sèrie de fotografies que cito mostra les restes d’un buit arquitectònic igual d’enlluernador que les fogueres de Queimada. Les imatges registren el pas de les revoltes estudiantils dels anys seixanta en una zona universitària de Bogotà, lloc urbanitzat seguint els idearis del Pla Pilot que Le Corbusier va traçar per a la capital en els anys quaranta i que Sert també va recolzar. La missió social de la modernitat que encarna l’arquitectura racionalista presagia així el seu propi fracàs. La destrucció dels apartaments després de la revolta són documents metafòrics sobre la violència que persisteix a Colòmbia i a Llatinoamèrica, les imatges congelen el rastre de l’ideari modern europeu en mobles i murs robats. Eterna Queimada.

 

Podeu llegir l’article sencer aquí:




pilar bonet