Destacats
30 Juliol 2011
Innovar per competir

L’article és un extracte del publicat a la revista Catalunya empresarial en el seu número de Juliol-Agost 2011 Aprofitar les oportunitats dels mercats globals exigeix ​​ser altament competitiu. Entendre les claus que la regeixen, interioritzar i aplicar-es converteix en el desafiament a superar. Unes claus que estan íntimament lligades als paradigmes que mouen i regeixen a les societats, als marcs jurídics que regulen les activitats productives, a les capacitats de lideratge, l’accés a la informació i als avenços tècnics científics. Un conjunt de fets canviants i interrelacionats, que s’han de gestionar simultàniament assumint que la competitivitat està condicionada per factors endògens que són responsabilitat exclusiva de cada organització, i de factors exògens que condicionen, o possibiliten en gran part la competitivitat de l’empresa; factors estretament vinculats als territoris on s’ubica i desenvolupa l’activitat. L’èxit en els mercats mundials, aprofitant les oportunitats en cada un d’ells per generar riquesa i aconseguir altes taxes d’ocupació, exigeix ​​disposar d’una important activitat industrial recolzada en l’ús intensiu del coneixement. Per aconseguir-ho cal assumir un triple desafiament, en primer lloc possibilitar que les empreses, les universitats, els centres de recerca i els centres d’innovació i disseny actuïn de forma sinèrgica, treballant de forma coordinada aconseguint els beneficis de la cooperació i la interrelació, possibilitant que l’avenç científic s’incorpori de forma accelerada als processos empresarials. En segon lloc, s’ha de facilitar el sorgiment de noves iniciatives en àmbits de coneixement emergent possibilitant la seva interacció amb empreses consolidades i amb capacitat productiva contrastada. En tercer lloc es requereix projectar el territori a nivell mundial, dotant de capacitat de presència i actuació global, convertint-se en pol d’atracció de recursos humans i econòmics pel fet de concentrar capacitats i potencialitats de treball, rendibilitat, espais, formació, coneixement, infraestructures i qualitat de vida. Hem adaptar-nos al nou entorn, a la nova realitat, desaprenent tot allò que evita el progrés. Cal assumir que l’experiència prèvia no és suficient. Acceptant el risc al fracàs cal prendre la iniciativa, estimular el talent orientant al canvi, analitzant i seguint exemples d’aquells que progressen aplicant talent en les noves condicions que exigeixen fer més amb menys, treballant amb equips multidisciplinaris formats per tecnòlegs, científics i dissenyadors . En aquest context les organitzacions s’han de dotar dels mecanismes que permeten adquirir la capacitat de diferenciació dels seus productes i la mida suficient de producció i l’oferta per afrontar els reptes de la mundialització i la competència entre zones econòmica i socialment desequilibrades. Això exigeix ​​considerar els avenços tècnic científics que obren noves formes d’abordar els processos productius, i les capacitacions professionals dels treballadors i les pautes socials que condicionen o fixen exigències. S’ha d’assumir la recerca permanent de la innovació diferencial, com el camí requerit per fer més, fer-ho millor i fer de nou, actuant sabent que l’eficiència d’avui no és la del matí i que les decisions d’avui condicionen el futur. La finalitat de la innovació no ha de ser altra que obtenir els millors resultats en totes les activitats. Una innovació que no només s’ha d’aplicar a "com es fan les coses", cosa que ha estat efectuat de forma habitual al llarg de decennis i que es focalitzava estrictament en els processos i en la inclusió de maquinària i útils tecnològics. El procés d’innovació ha insistentment actuar sobre els productes, ja que ells marquen la diferenciació entre empreses i determinen la seva acceptació en el mercat, un procés innovador que no ha d’oblidar el model d’organització, i l’eix vehicular de les organitzacions, les persones que aportant el seu talent i capacitats, permeten el desenvolupament de les activitats, la seva adaptació als entorns plurals, la seva evolució i progrés. Antoni Garrell juliol 2011.