Destacats
13 Desembre 2011
En el llindar d’una UE més forta

Es queda fora Gran Bretanya, una bona notícia pels qui considerem que s’han de regular els mercats financers i posar fre a la sagnia que estan sotmetent els especuladors a la societat europea. Article original Lluny queda l’1 de gener de 2002 en el qual l’euro inicio la seva marxa en els 11 països que configuraven la UEM, i la percepció que tot era més car. Les alertes d’alguns analistes sobre els riscos de l’arrodoniment a l’alça, en efectuar la conversió de pessetes a euros, s’havien complert, i el risc que s’associés la moneda de 100 pessetes per la de 1 euro es va materialitzar amb rapidesa, sense oblidar que algunes empreses van aprofitar el canvi de moneda per ajustar els preus a l’alça, igual que van fer algunes Administracions amb el cost del transport amb pujades reals properes al 10%. En efectuar-se la conversió amb arrodoniments a l’alça en els béns i serveis, no així en els salaris en la qual si sé va aplicar la conversió exacta, el resultat sobre la inflació va ser notori afectant al diferencial amb la resta dels països de l’Euro Zona. Els ciutadans van perdre capacitat adquisitiva. Alguns informes publicats el 2007 van explicar que l’Euro havia comportat un increment de preus molt superiors als reflectits per l’IPC, probablement la diferència es devia als canvis en l’elaboració de l’IPC a partir de la introducció de la moneda única. Major cost i iguals ingressos no van alterar el ritme de despesa dels espanyols. L’Euro va portar crèdit abundant i tipus d’interès reals negatius, els préstecs hipotecaris i els crèdits al consum es multiplicaven. Endeutar-se era extremadament fàcil. El crèdit, aportat per l’estalvi exterior, fomentava el consum intern i emmascarava la realitat. Espanya es trobava immersa en baixos salaris, baixa productivitat, i alt endeutament, una terna que llastrava el futur. Finalment el miratge de la riquesa fictícia s’esvaí. El crèdit es va frenar, i lentament el sistema productiu va ser perdent força, l’atur va créixer, les Administracions van perdre ingressos mentre que l’import de les prestacions socials no parava d’incrementar-se. El risc de no poder fer front als venciments del Deute va créixer, els depredaespeculadors van fer presència, atacant sistemàticament a l’Euro i forçant uns interessos que afebleixen la capacitat de maniobra dels governs i les possibilitats de recuperar la senda del creixement. Amb aquest escenari, i amb un euro a la vora del col-lapse va arribar la cimera de Brussel-les, la qual es va tancar la setmana passada. Les esperances eren mínimes i l’escenari més plausible era un trencament de la Unió, ja que semblaven incompatible les limitacions dels 17 Estats que configuren l’Eurozona amb els desitjos d’autonomia dels altres 10 que completen la Unió. No obstant això, ha guanyat Europa. Ho evidencia l’acceptació, per part de 9 dels 10 països que no pertanyen a l’Euro Zona, de les exigències de major austeritat, harmonització fiscal i supervisió pressupostària. Una clara cessió de poder a Brussel-les. Es queda fora Gran Bretanya, una bona notícia pels qui considerem que s’han de regular els mercats financers i posar fre a la sagnia que estan sotmetent els especuladors a la societat europea. La posició de David Cameron respon als interessos de la City, les motivacions i interessos no eren unes altres que protegir al seu sistema Financer, impedir el debat sobre la taxa a les transaccions financeres, i anul-lar la normativa relativa al fet que les operacions financeres denominades en euros es realitzaran únicament als mercats continentals, en l’actualitat mes del 50% d’aquestes operacions s’efectuen a Londres. Els interessos d’uns per sobre dels col-lectius. La UE s’ha situat en el llindar d’una nova Unió, la qual es regirà amb major rigor, més austeritat, disciplina fiscal, major control, i menys capacitat de veto. Reconeixent que són aspectes imprescindibles per progressar, hauríem d’acceptar que l’austeritat per si mateixa no solucionarà els problemes de fons de la Unió, i molt especialment d’Estats com l’espanyol: la falta de creixement i de creació de llocs de treball. Ni tampoc calmarà als mercats que amb probabilitat tornaran a intentar-ho, a menys que el BCE actuï amb determinació. Certament és impossible predir amb certesa el futur, però tots percebem que ens esperen nous i importants esforços semblats als quals es van haver d’afrontar 1996 per formar part del grup inicial de l’euro. Uns esforços que no haurien d’oblidar l’esperit fundacional relatiu a la protecció i cohesió social, i la importància del valor del progrés tècnic i científic com impulsors del progrés social. La Unió necessita ser reforçada, fer-ho ens dóna esperança als ciutadans europeus de poder disposar de capacitat de decisió i influència en un món l’eix central del qual s’allunya de l’Atlàntic i es centra cada vegada més en el Pacífic. Però de res ens servirà aquesta capacitat sense foragitar l’atur i recuperar el creixement. Antoni Garrell i Guiu Director General Fundació per l’ESDi