Destacats
8 d’agost de 2013
Cinema, re-presentació i re-construcció de la realitat

 

El francès Marc Ferro en el seu llibre Analyse du Film, analyse des sociétés (1975)1 reivindica que el film és un producte que revela les mentalitats i l’estructura de la societat que el genera. Des del seu origen el cinema ha posat de manifest el seu caràcter de mitjà de recerca i de registre de la realitat del que succeeix. Serveix com a espectacle i acció social, manifestat en els moviments avantguardistes2 , el neorealisme italià 3, la nouvelle vague i el cinema verité a França4 i el cinema novo a Brasil5, entre altres. El cinema és un art que s’ha constituït com un nou i important agent de coneixement social que transmet les creences i els estereotips més usuals; un producte cultural utilitzat com un canal competent per posar en circulació significats per determinades formes de mirar el món i als subjectes en la seva realitat quotidiana. Ens interessa aquí ressaltar la funció social del cinema, la seva relació amb la realitat i el seu paper com a transmissor de models socials.


Pel que fa a la seva funció com a reflex de la realitat, Gabelas et al. (2004)6 assenyala que el discurs re-creat, el discurs de la representació és l’essència del cinema. Tècnicament, aquest només existeix com a discurs indirecte o mediàtic de la realitat. És la mediació que permet la re-creació i la representació. No obstant això, aquest discurs no sempre té compromisos amb el real. En la representació el que és clau no és la relació de semblança que pugui establir-se entre l’objecte i la seva representació, sinó la funció de substitució on la creació antecedeix a la comunicació. Des d’aquesta manera convé deixar clar que el significat no es confon amb el món extern. Les diverses expressions no signifiquen coses o estats del món (encara que puguin remetre a elles). Els significats s’identifiquen amb unitats culturals, amb determinats aspectes de la nostra organització del món. Així, les representacions són enteses, doncs, com a resultats de pràctiques discursives, productes de convencions socials, d’articulacions de llenguatge, que no és només un mitjà transparent a partir del qual la realitat és reflectida, sinó també la defineixen.


Francescutti (2004)7 assenyala que les pel·lícules incideixen en la realitat a partir del moment en què fan visibles els seus aspectes que el públic accepta i reconeix. Les pel·lícules fan una mica més que entretenir, ofereixen posicions al subjecte, mobilitzen desitjos, ens influeixen inconscientment i ens ajuda a construir la cultura. La seva força i el seu poder és evident en la intensa influència que exerceix sobre la imaginació popular i la consciència pública. El cinema no només produeix imatges, sinó idees, ideologies que conformen tant les identitats individuals com les nacionals. El seu valor és doble: en primer lloc com a mirall de la societat, serveix com un vehicle de re-presentació soci-cultural i com a tal està condicionat pel seu entorn i reflectirà l’element essencial de la seva època; i en segon lloc, com a generador de models tant en les claus de valors i ideologies com en les pautes actitudinals (cognicions, emocions i conductes). El cinema informa i produeix sentit i, aquest sentit produït, en modelar la percepció de l’entorn, construeix zones de la realitat social. Així, el cinema en ser una mitjà audiovisual, es converteix en un mitjà massiu capaç d’informar sobre un fet real o fictici a moltes persones, que sent part d’una societat, assimilen el missatge i ho senten com a part de la seva vida, convertint-se en un agent de socialització -indirecta, però de gran importància- de nens, joves i adults. El discurs cinematogràfic, respon així a la voluntat de saber com viure. El seu caràcter lúdic té el poder de produir somnis i les experiències de vida, formes de conductes.


El cinema és una de les formes de mirar les vàries cares de la societat, un vehicle molt important de producció de discursos que construeixen visions del món; una poderosa tècnica social de comunicació i transmissió de valors, maneres de viure i pensar en el context contemporani.

____________

1 Ferro, M. (1975). Analyse de film: analyse de sociétés: une source nouvelle pour l’historie. Paris: Lib. Hachette.
2 Moviment del cinema soviètic que van transmetre el terror històric i la crisi d’Europa amb la primera guerra mundial, on destaquem les pel·lícules de Eisenstein (El acorazado Potemkin 1925, basat en un fet històric) i Poudovkin (La Madre, 1925), així com també l’expressionisme alemany amb pel·lícules com Nosferatu el vampir de Murnau (1922).
3 Moviment que va sorgir a Itàlia, al final de la Segona Guerra Mundial, mogut per les preocupacions socials i per la identificació per la classe treballadora i la influència de la qual va ser sorprenent al cinema i en la literatura. Els seus principals precursors van ser Roberto Rosselini, Frederico Felini i Vitorio de Sica.
4 La Nouvelle Vague va ser un moviment de joves cineastes francesos, tots crítics del cinema, que van començar a fer les seves pel·lícules en la segona meitat dels anys 50. Els noms més importants i coneguts del moviment són Jean-Luc Godard, François Truffaut, Claude Chabrol, Louis Malle, Alain Resnais, Jaques Rivette i Eric Rohmer. Ells estaven en contra dels films-espectacles convencionals i a favor d’un "cinema d’autor", expressió creada per Truffaut per definir el film modern i amb personalitat pròpia. En paral·lel i estretament vinculat a la novelle vague per la seva preocupació amb la sinceritat, el cinema Verité va aparèixer com un moviment que el seu objectiu era armar un relat de gran valor documental. El modern documental deu gran part dels seus recursos a aquest moviment.
5 Moviment que tenia en els seus principis la idea d’un cinema orgànicament rebel que representés els aspectes més crucials de la realitat brasilera i de l’Amèrica Llatina, com la gana i la violència, amb l’objectiu de fer que el públic prengui consciència de la seva pròpia misèria.
6 Gabelas, J.; Samarra, J.; Saz, R.; i Sesé, J. (2004). Máscaras y Espejismos. Una aproximación al impacto mediático. Del análisis a la acción. Madrid: La Torre. 
7  Francescutti, P. (2004). La pantalla profética: cuando las ficciones se convierten en realidad. Madrid: Cátedra.

 

Dra. Inés Martins (08.08.13)

 

 

 

Inés Martins