Destacats
13 Abril 2007
Científics, Tecnòlegs i Dissenyadors davant el canvi climàtic

L’increment de la temperatura associat al canvi climàtic es deu a un conjunt de causes d’origen natural, internes o externes, i des de la revolució industrial amb l’increment de la producció i el consum energètic també a les actuacions de la humanitat. L’impacte dels hàbits humans en l’increment de la temperatura, o escalfament global, és tan significatiu que actualment al parlar d’ell, pràcticament només es fa referència a les causes aportades per l’activitat humana. Serveixi com a exemple la declaració de La Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUSCC’92) de maig de 1992, encaminada a reclamar l’atenció a escala planetària en la qual s’indica: "s’entén per ’canvi climàtic’ a un canvi de clima atribuït directament o indirectament a l’activitat humana que altera la composició de l’atmosfera mundial i que se suma a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables". Primera presa de consciència col lectiva que va donar va passar el 1997 al protocol de Kyoto, en el qual es van fixar mesures jurídicament vinculants, encara que malauradament, no es van adherir països amb alta producció de gasos d’efecte hivernacle. Les causes en què es basa l’increment de temperatures a escala global es deuen, en opinió de la majoria d’experts, a l’increment del diòxid de carboni i el metà en l’atmosfera terrestre que originen que aquesta augmenti la seva capacitat per retenir l’energia (efecte hivernacle) emesa pel planeta després de ser escalfat per la radiació del Sol Increment de temperatures que origina també que disminueixi la massa de gel dels pols la qual cosa, atenent l’alt de valor de reflexió del gel, comporta que augmenti el percentatge de energia no retornada al espai i sigui absorbida per la terra o l’aigua dels mars. Increment de la capacitat de retenció energètica de l’atmosfera, i decrement de l’energia solar immediatament retornada a l’espai (albedo) efectuen un binomi amplificador que ha de ser avortat per evitar els previsibles i greus trastorns que per al desenvolupament i la vida humana d’acord a els models d’impacte analitzats, encara que tampoc no hauria d’oblidar la complexitat del planeta i les complexes retroalimentacions que el binomi energia immediatament tornada - energia retinguda produeixen sobre el comportament dels oceans com efecte compensador arran de l’increment de l’evaporació de l’aigua i la formació de carbonats. Davant aquestes circumstàncies, i utilitzant les mateixa paraules recollides en el (CMNUSCC’92) "reconegut que els canvis del clima de la Terra i els seus efectes adversos són una preocupació comuna de tota la humanitat", i coneixedors de "que les activitats humanes han anat augmentant substancialment les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, i que aquest augment intensifica l’efecte hivernacle natural, la qual cosa donarà com a resultat, de mitjana, un escalfament addicional de la superfície i l’atmosfera de la Terra que pot afectar adversament a dels ecosistemes naturals i a la humanitat", s’imposa l’obligació de prendre mesures per evitar, o si no disminuir, els impactes. Unes mesures que han de ser consideres en el seu conjunt, i sobre les quals els països amb índexs majors de desenvolupament tenen un major responsabilitat, ja que la major part de les emissions tenen i han tingut el seu origen en les societats més pròsperes i avançada. És aquest context de canviar, d’increment de la demanda energètica i de confrontació entre els resultats econòmics a curt i llarg termini, de manera lenta però constant la pressió de la col·lectivitat per trobar solucions es fa gran. La comunitat científica, conscients dels reptes plantejats, identifica noves fonts energètiques, components amb menys necessitats energètiques, processos d’acceleració de la conversió del CO2 en Carbonats, etc., Per la seva part els tecnòlegs posen en funcionament processos més òptims, identifiquen sistemes menys perjudicials, posen a punt sistemes de tractament o captura del CO2, revisen i redissenyen els processos de fabricació i distribució, i s’afanyen incorporen els avenços científics. Per la seva part els dissenyadors fa temps, superant els aspectes estètics, ergonòmics, funcionals i simbòlics del producte, van encunyar el concepte d’ecodisseny com practica i mètode tant per a la concepció i dels productes considerant els aspectes mediambientals i el seu ús eficient al llarg de seu cicle de vida, com per avançar en un procés productiu sostenible i una optimització eficaç del consum de recursos. Sens dubte, i cadascun des de les seves àrees de competència i dins de les possibilitats que els seus marcs professionals els permeten, els dissenyadors, tecnòlegs i científics s’esforcen a orientar el seu talent i capacitat creativa a la minimització dels efectes del sobreescalfament planetari, intentant reduir els impactes mediambientals dels productes i serveis al llarg del cicle de vida conscients que la major part de malbaratament de recursos i deteriorament ambiental es produeixen en el seu ús i no al només al principi i al final del cicle de vida són de l’impacte no sobrepassa el 20% del total. Però hauríem d’assumir que el seu treball sols assoleix altes cotes d’èxit quan s’aconsegueix el treball conjunt i sinèrgic dels tres com agents claus per a un desenvolupament i progrés humà sostenible que no és res més que enfocar la solució dels problemes i necessitats d’avui de manera que no es comprometi o impedeixi el desenvolupament i progrés de les properes generacions. Els dissenyadors, tecnòlegs i científics es converteixen en la terna crucial per al desenvolupament, però hauria d’assumir que són professionals que es mou en plans temporals i culturals diversos la qual cosa dificulta la seva interrelació llevat que es generin els entorns de treball que facilitin i incentivin, des de l’heterogeneïtat i asimetria, la seva cooperació. Una cooperació que ha de permetre: l’optimització del producte, l’elecció de les materials i tècniques de menor impacte, l’optimització de la producció en termes ambientals, la reducció dels consums energètics en l’ús, la prolongació de la vida útil de producte, el reciclatge i reutilització, i la disminució al màxim dels períodes necessaris perquè els avenços científics s’incorporin als productes i processos amb la finalitat de garanteixes el desenvolupament sostenible de la societat. Unes exigències que sol poden ser abordades des de l’òptica d’organitzacions econòmiques o socials capaços de generar i aportar els recursos requerits que la Recerca i la innovació requereixen, executades en entorns on es produeix una estreta complicitat entre les universitats i el teixit productiu, i fomentades des centres on el treball sinèrgic entre la terna virtuós Ciència, Tecnologia i disseny es produeix. Un món de complexitat creixent requereix trencar les parcel·les, els tòpics i les parcel·les d’exclusió, i exigeix assumir que només són idees i nous models el futur és possible, i en aquest futur és bàsic assumir que el subjecte és el productes que les persones adquireixen sent només la tecnologia i la ciència els elements que permetin que aquell existeixi, cal doncs emfatitzar la importància del disseny, un disseny això si capaç d’interlocutor amb la comunitat científica i els tecnòlegs, i assumir en plenitud la responsabilitat que tenen en minimitzar els canvis del clima que dia a dia tots percebem. Antoni Garrell i Guiu Director General de la Fundación FUNDIT