Destacats
09 Juliol 2012
Aquesta no és l’Europa que volem

El passat diumenge 8 de juliol es va celebrar a Reims els 50 anys de la reconciliació entre França i Alemanya. Llavors es passà pàgina a dècades de confrontacions armades, tot establint les bases del que, amb l’esdevenir dels temps, avui és la Unió Europea. Unes bases sorgides d’una Alemanya impulsada per Konrad Adenauer, que dista molt de l’Alemanya actual governada per Angela Merkel. Una celebració que arriba en un moment extremadament complex per la Unió. Especialment per la Euro Zona, on s’ha instal·lat per un costat el doble llenguatge dels caps d’Estat o govern: el de les cimeres on arriben a acords, i el dels missatges divergents al retornar als seus Estats d’origen; I per altra s’ha caigut en la lentitud desesperant que, per si mateixa, és més perversa que les majories de bloqueig existents, i que comporta que els acords no es compleixin, ja que quan esdevé possible aplicar-los ja són inadequats. Novament s’ha fet realitat aquella nefasta conducta que denunciava Adenauer quan afirmava "Vivim sota el mateix sostre, però cap de nosaltres te el mateix horitzó". Amb aquesta actitud la casa comú europea esdevé una missió impossible, i la irreversibilitat del projecte europeu i l’euro és probable però cap cop més possible. Un escenari europeu que comporta que el finançament d’alguns Estats assoleixin uns tipus d’interès que fan saltar pels aires qualsevol objectiu de dèficit. Aquest és el cas d’Espanya. Amb aquest escenari sols hi ha dos alternatives: o recuperar la moneda pròpia amb tots els aspectes negatius que comporta, o acceptar les mesures draconianes que imposa Europa i que obliguen a prendre mesures que afectaran, per un igual, a les polítiques socials, assignant menys recursos; i a les politiques fiscals que manllevaran recursos dels ciutadans. Menys ajuts a qui ho necessita, i menys recursos per la majoria dels ciutadans. Un escenari que no té altre objectiu que els qui ens han de deixar els diners consideren que hi ha raons objectives de que l’Estat els podrà retornar el crèdit. Estem en un escenari on la prioritat és retornar el deute, encara que sigui a costa de la sang, suor i llàgrimes dels ciutadans, que veuen, impotents, com dia a dia s’esvaeix el present i s’esfuma l’esdevenidor. Aquesta, sens dubte, no és l’Europa que varen imaginar aquells que en que varen voler assolir un espai de pau i prosperitat pels ciutadans. Certament al complir-se els 50 anys de la reconciliació, pot saltar pels aires, en diversos països de la Unió, el projecte de llibertat, progrés i cohesió social. Per evitar-ho, o millor dit per evitar la intervenció de l’Estat, o la seva fallida, la propera setmana el Govern espanyol no tindrà altre remei que seguir l’estela del president Italià, quant a retallar nivells, nombre i competències de les diverses administracions de l’Estat. Unes decisions complicades en el context del estat de les autonomies i que, sense un gran pacte d’Estat inclusiu, esdevindran difícils de portar a bon port amb la celeritat requerida. Unes decisions que s’enquadren en Espanya, a pesar que algunes forces politiques semblen ignorar, deu a l’exterior en el seu conjunt, (Administracions, familiars i empreses), gairebé un bilió d’euros, que al 2011 les Administracions varen gastar uns 90 mil milions més del que ingressaren. Per aquest fet ajustar l’Administració no serà suficient, caldrà efectuar les reformes que des dels organismes internacionals es reclamaven, ara exigeixen. No quedarà més remei, s’imposarà l’ajustament, millor dit es reduiran de forma directa o indirecta, les despeses de la funció publica, les prestacions d’atur, i a la vegada es pujarà l’Iva. Un conjunt de mesures que arriben amb retard, i en conseqüència seran molts més dures que si s’haguessin pres fa uns mesos; ara ni la prima de risc ni els bons a 10 anys estarien a uns nivells que porten a la població a un estat d’ànim semblant als de postguerres, encara que afortunadament sense morts. Espanya té que prendre mesures inevitable en l’actual grau de dependència de l’exterior, un fet que comportarà que disminueixi la capacitat i autonomia de molts espanyols, però cap actuació serà suficient si Europa sense demores efectuí les reformes requerides per posar fir al desgovern de l’euro, per facilitar que el BCE intervingui en els Mercats secundaris del Deute, per possibilitar el recat dels bancs sense que augmenti el deute de l’Estat, per evitar que fer recaure sobre els ciutadans tots els problemes, en donar solucions als problemes de finançament i liquiditat, i s’aprofundeixi més en la integració europea, una integració d’un conjunt d’Estats queda cop més diferents, on les penúries d’uns és a costa de l’enriquiment dels altres. Una UE cada cop mes asimètrica com s’evidencià la setmana passada, quan la rendibilitat del deute Alemany, i la de les emissions de diversos països cotitza en taxes negatives, o en mínims històrics, mentre que Itàlia, Portugal, Grècia, o Portugal ho feien en taxes màximes. Sens dubte estem en una espiral devastadora, cal canviar la política. Espanya per si sola no te capacitat, i és imprescindible entendre que aquests enorme deute sols es pot retornar a llarg termini, amb tipus escaients i amb més recursos que permetin invertir en futur, (cal tenir present el pla Marshall). Ja que sols fen possible el binomi austeritat i creixement el futur esdevé viable. Cal temps i invertir en futur, i si aquest binomi: temps per tornar el deute i inversió en futur per generar ocupació, i riquesa no arriba amb urgència caldrà dir prou, i afirmar que aquets no és la nostra Europa, la que volem, ja que amb politiques sols encaminades a poder pagar els interessos, la situació serà cada cop més complexa, i abans que arribi: o hi ha garanties de canvi, que estic convençut que les haurà, o millor planificar i posar data a l’adéu a l’euro.