Destacats
15 Maig 2012
15M: un altre futur és possible

Arriba el primer aniversari del 15M en una setmana en què ha quedat novament palès que no s’han fet les reformes requerides. La teòrica nacionalització de Bankia és la darrera evidència que no s’afronta l’exigència de fer més amb menys o fer-ho diferent, ni s’aborda la problemàtica d’impulsar les inversions productives ni que el crèdit flueixi per reactivar l’economia i generar ocupació. Un rescat, el de Bankia, que justifica la incertesa existent sobre el sistema financer de l’Estat i que impedeix que els mercats majoristes de capital li prestin diners; un fet que obligarà a destinar-li milers de milions públics, que no es disposen, procedents de possibles polítiques d’inversió de futur i de protecció als ciutadans. Uns recursos que tampoc serviran per endegar un procés encaminat a disposar d’una banca pública que, anant a les subhastes del BCE al 1%, faci fluir el crèdit i posi en marxa un procés real d’utilització dels milers de pisos buits en règim de lloguer socials. Estem en una situació d’emergència semblant a l’època que s’obra quan finalitza una guerra, sense que el govern, l’oposició i els sindicats ho assumeixin i, tot aparcant diferències, assoleixin grans pactes d’Estat. L’Estat s’encamina cap als sis milions d’aturats, amb desigualtats creixents fruit d’unes retallades que si bé són imprescindibles, al tenir que retornar els crèdits, no consideren que sense estímuls al creixement i sense inversió no hi ha recuperació possible. En els cinc anys transcorreguts des de 2007 -any on el miratge de la riquesa infinita es començà a esvair esperonada per la ceguera immobilitzadora dels governs-, la crisi no ha fet més que complicar la vida de milions de ciutadans, mentre depreda-especuladors d’arreu incrementen els seus guanys, membres de consells d’administració i gestors negligents, responsables en gran part del que succeeix, reben indemnitzacions milionàries al deixar els seus càrrecs, tot eludint a la vegada les seves responsabilitats o incrementen els seus ingressos, a pesar dels resultats negatius, i la pèrdua del valor de les accions. Un valor menys que esvaeix els estalvis de milions de petits estalviadors, molts d’ells enganyats per responsables de les agències d’entitats financeres motivats per complir els seus objectius anuals. Certament hem arribat a un punt on s’han de reconèixer els desencerts de moltes de les actuacions efectuades, i l’erroni del model de desenvolupament aplicat. Ho certifiquen les taxes d’atur, els salaris mitjos situats per sota de les exigències de renda disponible d’acord amb els preus dels béns indispensables, l’edat d’emancipació situada per sobre dels 30 anys, quan al nord d’Europa no supera els 25. Ens hem endeutat excessivament amb uns crèdits que reporten uns interessos que ofeguen el present i la seva devolució hipoteca el futur de les properes generacions. Un deute exagerat tant a escala particular com en l’àmbit públic. Són temps, hereves d’un passat per no repetir, on es constata el creixement de les desigualtats, l’increment de la distància respecte a rics i pobres, una relaxació dels principis ètics i un increment del menyspreu a l’essència del desenvolupament humà. També se certifica que l’educació d’alt nivell imposa uns preus que la fan gairebé exclusiva als més rics i que la llei del més fort s’imposa en una societat governada per una elit que, en molts llocs, és fruit de privilegis del passat o es fonamenta en raons de família o d’interessos inconfessables. Excepte per algunes minories, el progrés retrocedeix i després de dècades d’increment de la qualitat de vida, la de la propera generació serà inferior. Avancem per un període en què la llibertat es restringeix, ja que no hi ha persona menys lliure que aquella que no pot traçar el seu propi camí per desenvolupar-se personalment i intel·lectualment, ja sigui per la manca de treball o per les dificultats extremes que desencoratgen o impedeixen endegar la pròpia iniciativa. El 12M del 2012, antesala del 15 de maig, s’ha vist enfortit amb joves universitaris que busquen la seva primera feina; per milers d’autònoms que han vist com la feina disminuïa fins portar-los al cessament d’activitat; pels nous aturats; per intel-lectuals compromesos; i per ciutadans de tot tipus que no es conformen enfront la tirania antidemocràtica de poders amagats que volen posar el món al seu servei, ni es resignen amb l’excessiu protagonisme dels partits polítics, ni en el predeterminisme d’un futur incert, on ni el dret a l’habitatge, la formació i la sanitat no estan garantits. Un escenari que obliga a què centenars de milers de persones sumin voluntats, per aixecar el seu crit silenciós i dir no als especuladors, no a la impunitat dels corruptes, no a l’atur discriminant i excloent, acompanyat a la vegada d’un sí al progrés i a la justícia social El 12M és un clam unànime que exigeix acabar amb polítiques excloents i errònies de persones, d’un i altre color polític, que només pensen en conservar privilegis d’antuvi. Un clam d’una ciutadania conscient que la situació exigeix aplicar sacrifici, esforç, talent i imaginació, tot fugint de l’egoisme i de solucions pretèrites als nous problemes. Un clam que ens hauria d’omplir d’optimisme, ja que res és impossible quan les persones en llibertat, respecte i tolerància envers l’altre, despleguem la força del seu talent per capgirar les prediccions i fer realitat que un altre futur és possible.